Concurs de narrativa curta

TAN DIFERENTS, TAN SEMBLANTS

Era ja divendres i Jordi estava assegut en un banc de pedra grisa enfront de l'institut del poble; era orfe i només sabia llegir i escriure perquè s'havia deixat l'escola ben prompte. A falta de pares, es va criar amb el seu iaio, un home molt major que reparava rellotges. Vivien els dos i el seu gos en un barri marginal, en una casa xicoteta i molt humil.

Cada divendres, Jordi hi anava per veure tots eixos adolescents que eixien eufòrics amb ganes d'anar a casa després d'haver finalitzat ja l'horari escolar. Un bon dia, el destí va fer que una jove s'acostara al banc. Tenia els cabells obscurs i ondulats, unes fines cames i una delicada cintura. La cara li recordava la d'una nina de porcellana que es trobà una vegada al fem, amb uns ulls profunds i trists, els més sincers que mai no havia vist. La mirada d'ella es fixà en ell per un instant i Jordi somrigué, va fer un pensament i s'alçà amb un poc de vergonya. Tot i que no creuaren cap paraula, aquells dos joves tenien més coses en comú que no s'imaginaven.

Com tenia fam, va decidir anar al forn de la cantonada per veure si li donaven un tros de pa per menjar. En creuar el camí sense mirar, es va xocar amb un xic que hi passava. Jordi molest li va dir: “Ieeé tio, mira per on vas!” I no content encara li replicà pejorativament “Què no t'hi veus o què?” L'altre xic, avergonyit, baixà la cara com si la culpa fora d'ell i encara va demanar-li disculpes. Jordi s'adonà que havia sigut ben injust i el va ajudar a arreplegar els llibres que li havien caigut a terra mentre li preguntava:

      - Com et diuen?

I tremolant l'altre jove li va respondre:

     – Llu llu Lluís, em dic llu Lluís.

Lluís era un xic amb una gran sensibilitat i un excel·lent expedient acadèmic. A diari sofria les mofes dels companys de classe i la seua família, adinerada i prepotent, tampoc no l'ajudava massa. No acceptava cap de les seues amistats si eren fills de treballadors i gent humil. Allà on anaven sempre havien viscut en grans cases amb totes les comoditats i amb criats que els ho feien tot. Lluís, no obstant, era més humil i, contínuament, s'escapava de casa per passar hores i hores a la biblioteca on s'evadia de tots els seus problemes.

Jordi el va veure tan apocat i nerviós que li hagué de dir que no es preocupara, que ell no es menjava ningú. En arreplegar els llibres, van parlar durant una estona i Lluís el va convidar a berenar. Com els dos anaven sobrats de temps i necessitat d'amistat, decidiren pegar una volta pel parc i allí es van trobar amb la xica que s'havia acostat al banc on seia Jordi. Estava plorant en un dels bancs que paraven més retirats del passeig. En arrimar-se ella va alçar el cap i ells van veure que tenia un ull blau.

Ella coneixia Lluís de vista i es va deixar dur per la seua amabilitat; els va contar la seua història sense parar de plorar. Es deia Neus; era germana de Sergi, un xic amb pinta d'agressiu, insegur, inquiet, prepotent i desconfiat. Per fer-se el valent davant dels amigots ratllava els cotxes, robava material escolar dels companys o menjar de les botigues del barri… qualsevol bogeria possible que cridara l'atenció que no tenia a casa.

Els tres adolescents estigueren parlant durant hores al parc perquè cap d'ells tenia res millor a fer. Neus els va contar que des dels 5 anys vivien sols amb son pare perquè sa mare havia mort de càncer. Son pare a penes els feia cas i quan ho feia era per escridassar-los, pegar-los o fer-los xantatge emocional. Deia que Neus li recordava la seua dona i no podia resistir-ho. Mentre parlaven al parc, va aparèixer Sergi i els va mirar amb menyspreu; era ela seu posat habitual. No obstant això, els seus eren ulls trists i estaven plens de soledat. Sergi es va presentar a Jordi; a Lluís ja el coneixia perquè anava a la seua classe. Se'ls feu de nit, es van acomiadar i cadascú va marxar a sa casa. Van quedar per al dia següent per la vesprada.

En arribar a casa, Jordi va veure el seu iaio molt enfadat, tant que li va soltar una bufetada.

     - Que no saps quina hora és? Aquesta vesprada no havies d'ajudar-me? Vinga, parla! Saps que el negoci va malament i no fas res!

El jove, avergonyit, es va dirigir a l'altra habitació sense no dir ni piu. Es deixà caure sobre la màrfega on ell dormia i on el seu cadell de gos li donava calor cada nit d'hivern. Va estar tota la nit pensant en Neus, en la seua veu, en el seu somriure i en els seus plors. Allò el confortava i neguitejava alhora.

_______________________________________________

__________________________________

Va eixir el sol i una vegada més em vaig despertar abans d'hora. M'hauria alçat de no ser per la invalidesa que patia des de l'accident. Vaig haver d'arrossegar-me fins arribar a la cadira de rodes per poder baixar la persiana. Em vaig allitar de nou però ja no em vaig poder adormir.

Poc després sonà el despertador. “Genial, un dia més a classe amb gent per a qui no existisc!”

Després d'una hora per vestir-me i estar més o menys decent, per fi vaig eixir de casa. En creuar el semàfor la roda es va enganxar en un clot; em vaig esglaiar i em posí molt nerviós; no podia avançar ni retrocedir, els conductors feien sonar els clàxons. Quan més angoixat estava, algú, amb força, m'hi va traure i em deixà a la vorera. Quan vaig poder, em vaig girar i era un xaval poc més major que jo, duia la roba bruta però tenia un gran somriure al rostre.

–Moltes gràcies! No sé què hauria fet... Sóc Carles, encantat.

–Jordi -va dir seriós. On vas?

I em va acompanyar fins a la porta de l'institut on es van trobar amb Sergi, Neus i Lluís.

Aquell salvament va crear nous llaços d'amistat. Jordi anhelava poder anar a l'institut però no s'ho podia permetre. No obstant això, quan no treballava amb el iaio, es colava a l'hora del pati per estar més temps amb Neus i fer bromes amb nosaltres.

Els dimecres per la vesprada no teníem mai classe i decidírem anar a la biblioteca. Allà Lluís ens donava classes de matemàtiques per ajudar-nos. Jordi s’hi apuntà, també volia aprendre. Lluís li dedicava tantes hores com podia; també li ensenyava català, història i música. Van passar els mesos i, un dia, a l'hora de l'eixida del migdia, Jordi ens esperava per anar a dinar junts al parc. Jugaven al baló, gaudien del sol, dibuixaven a l'arena… Neus i Jordi es miraven a tota hora i es besaven amb innocència. Segons em contava, passava els millors moments de la seua vida en les escapades amb la moto de Lluís fins a la platja.

Un bon dia tot es va complicar, Sergi va començar a tindre problemes amb les drogues i amb uns xicons gens simpàtics. Una vesprada, a l'eixida de l'institut, aquells joves van fer acte de presència a la porta de l'institut; esperaven l'eixida de Sergi que, quan els va veure, començà a córrer. Els xics, darrere seu; i Jordi, sorprès per aquella escena, a continuació. Jo no ho vaig veure, però em contaren que van rodejar Sergi en un carreró i Jordi, en defensar-lo, també es va endur una bona pallissa que el deixà inconscient.

Jordi es despertà en una habitació diferent a la seua, la de Neus, qui, en despertar-se, li va donar un bes dolç. No parava d'agrair-li que l'haguera acollit i ella el va fer callar amb altre bes i li va curar les ferides que tenia a la cara i a les costelles. Avisàrem l'avi perquè no patira i, uns dies més tard, quan ja es trobava amb forces, se'n va anar a sa casa i va agrair a Neus tot el que havia fet per ell.

Sergi no va aprendre la lliçó i, dos setmanes més tard, quan Jordi i jo jugàvem a bàsquet, va lluir el seu orgull i el seu cigarret; ens va mirar i continuà caminant com si no ens coneguera de res. Jordi ja coneixia aquella imatge de “perdonavides” i li va dir que ell s'ho perdia, que mai no tindria uns altres amics de veritat.

Al poc de temps, Neus ens comunicava que s'havia fugat de casa i que havia deixat una nota per a son pare. “No em busqueu. No pense tornar mai més”. Des d'aleshores Jordi observà que els blaus a la cara i al cos de Neus eren més constants; veia patir Neus perquè son pare s'havia tornat més agressiu i la culpava també del que havia fet el germà. Un dia, farta dels abusos, va intentar suïcidar-se però no ho aconseguí. Jordi l'animà i anaren a l'ambulatori i ho denunciaren tot a la policia.

En acabar el curs, Lluís tornà a mudar-se de casa; els pares havien aconseguit un nou treball lluny d'aquell poble, una bona excusa per a allunyar-lo de nosaltres, uns amics, als seus ulls, tan impresentables. Mon pare m'aconseguí plaça en un institut privat que estava millor condicionat per a discapacitats amb cadira de rodes i em portà amb el cotxe cada dia. Animat per Lluís, Jordi es va matricular per lliure i es va presentar als exàmens d'accés a un cicle de mecànica. Va aprovar i, quan no tenia classe, ajudava el seu iaio a la rellotgeria, un negoci que no tenia gens de futur amb dos rellotgers en un poble tan menut com el nostre. Dos anys més tard, poc després d'acabar els estudis, el seu iaio va morir. Es quedaren sols el gos i ell en una casa que no els agradava gens. Neus, després que el pare rebera l'ordre d'allunyament, vivia amb una família d'acollida però sempre amb por.

Jordi va decidir vendre la casa i amb els pocs diners que tragué, començà de nou la vida amb Neus en un altre lloc; allà no tenien res més que els records d'una dura adolescència i d'uns amics ben particulars que també havíem fugit del poble. Tingué sort i va aconseguir treball de mecànic en un taller; estava prop de l'habitació que tenien llogada i que compartien amb Taques, el seu gos que, segons deien, s'havia fet enorme. Neus i Jordi van aprendre que calia ser forts i lluitaren per ser feliços. Aquells dos últims cursos tots entenguérem que si mai no t'alçaves, no podries tirar endavant!

De tant en tant ens escrivim i, per festes, ens trobem al poble. Quina ironia! Veient-los ara, qui diria que mai havien tingut una vida dolça i agradable!

Natàlia Alfonso
Categoria: 2n cicle d’ESO
Finalista