Caldria redactar un text per defensar la continuïtat de l'assignatura Valencià: llengua i imatge, una assignatura que permet treballar els aspectes literaris i cinematogràfics i ajudar l'alumnat a analitzar, des d'una vessant crítica i constructiva, la publicitat, la premsa i el cinema en totes les seues dimensions: narrativa, instructiva, descriptiva, argumentativa... artística i literària; és a dir, la imatge i la paraula amb totes les seues possibilitats. La LOMCE, en el seu afany economicista i reduccionista, encara ha vingut a complicar un poc més les dificultats de treballar amb els alumnes aspectes imprescindibles davant la societat multipantalla en què es mouen i mouran, més encara, en el futur.
Per encetar el debat i mirar-ne les possibilitats d'establir un possible document que tinga en compte la propera direcció de la Conselleria d'Educació, us deixe el següent article, que han difós també els amics de 400 colps, publicat en El Diari de l'Educació el darrer dimarts.
_____________________________________
L'ús encara limitat dels audiovisuals a les escoles depèn sovint de la iniciativa dels mestres
Les instal·lacions són més que acceptables als centres, el que falta és formació per als mestres, accés a materials audiovisuals i iniciativa política, com pot ser la incorporació de l'alfabetització audiovisual al currículum.
A tota Europa l'ús dels materials audiovisuals a les aules encara és ocasional. No és per la manca d'infraestructures, que la majoria de mestres consideren correctes, però sí que té a veure amb què l'alfabetització audiovisual, el cinema i els documentals no apareixen als currículums, sinó que el seu ús depèn en la majoria de casos de la iniciativa dels docents. Aquestes són algunes de les principals conclusions d'un extens estudi sobre l’ús de pel·lícules i altres materials audiovisuals a l'aula, impulsat per la Comissió Europea.
Quants mestres posen un clàssic del cinema per abordar alguna etapa històrica? Quants recorren als vídeos per il·lustrar processos científics complexos? O qui opta per YouTube per completar els continguts impartits a classe? La meitat ho fa de manera ocasional (un 53,8% a Primària i un 43,6% a Secundària), mentre que de manera freqüent ho fan un 24,6 i un 37,9%, respectivament. Es tracta encara d’una implementació encara limitada, segons l’estudi. Els experts que hi participen consideren que promoure “les competències crítiques i les habilitats personals en relació als continguts audiovisuals és un objectiu molt rellevant en un món on els continguts multimèdia són arreu”. Pel que fa a Espanya, l’ús dels audiovisuals es troba cinc punts per sobre la mitjana.
Amb més detall, l’informe constata que en el 60% dels mestres que recorren a aquests materials utilitzen documentals, mentre que un 46% empra continguts audiovisuals educatius i un 36% vídeos de YouTube i plataformes similars. La ficció queda reduïda a un 34%. A Espanya, en canvi, la prioritat dels qui opten per l'audiovisual és en un 75% l'ús de material educatiu en aquest format.
Font: Comissió Europea
En aquest sentit, destaca també que l’objectiu dels mestres és sobretot el de complementar amb vídeos i pel·lícules les seves classes, no tant el de fomentar que els seus alumnes aprenguin a consumir i valorar el cinema i els documentals. “Poques vegades el contingut audiovisual és l’objecte de l’estudi a les aules europees”, constata l’informe. El 63% dels mestres enquestats han respost que l’ús és efectivament per “complementar l’aprenentatge de les assignatures”, mentre que només un 44% pensa en promoure les habilitats i competències audiovisuals dels alumnes -com la capacitat crítica o la creativitat-, i un 24% aposta per ensenyar les tècniques cinematogràfiques. Aquesta conclusió evidencia que l’alfabetització audiovisual està entrant poc a poc a les escoles del continent.
Hi ha qui aposta també per dur els alumnes al cinema, encara que no és el cas particularment de les escoles espanyoles. A França el 98% dels docents duen els seus alumnes al cinema, una xifra molt elevada i seguida de Polònia (90,3%), Eslovènia (85,2%) o la República Txeca (79,8%). El gruix dels països es troba al voltant del 50%, però en el cas d’Espanya només el 31,4% dels docents s’hi animen. Els alumnes espanyols són els que menys trepitgen els seus cinemes, només seguits de Portugal i Letònia.
Aquesta propensió d’alguns països, segons l’estudi, té a veure amb “tradicions més arrelades de preservar la seva herència cinematogràfica i de visionar produccions nacionals”. De fet, en aquest sentit Espanya és dels països més reacis a passar a classe filmografia de producció local. Només un 37% dels docents s’ho planteja. Això sí, per contra, tot i que els alumnes espanyols van poc al cine, sí que és cert que és un dels països a les aules del qual es fan més cinefòrums, segons l’informe.
Què impedeix als professors d’escoles i instituts recórrer amb més freqüència al material audiovisual? D’entrada, és evident que les instal·lacions no són un obstacle. Més del 80% dels mestres consultats considera que el seu centre està ben equipat, ja sigui amb projectors de vídeo (74,7%), amb reproductors de DVD (73%) o amb accés a internet (67%). Ara bé, malgrat tenir la capacitat de projectar audiovisuals, sí que a les escoles els falten els materials. La majoria docents dels països europeus (a Espanya un 74%) acostumen a fer servir materials propis. Això s’explica perquè més de dos terços dels centres educatius europeus tenen disponibles només 50 pel·lícules o menys. Tot i que, segons accepta l’estudi, el banc audiovisual serà cada cop menys necessari amb l’auge dels reproductors en línea. També influeix, segons la majoria dels enquestats, el cost que suposa adquirir els materials d’acord amb els drets d’autor.
Però la falta de materials sí que és un símptoma de que el mestre està sol a l’hora d’impulsar l’alfabetització audiovisual dels seus alumnes. El 47% dels professors està convençut que aquest ensenyament depèn fonamentalment de la seva iniciativa. Només un 31% considera que la iniciativa ha sorgit de l’escola, i un pobre 25% ho duu a terme perquè consta al currículum del país. “La manca de polítiques nacionals que orientin en la inclusió de l’alfabetització audiovisual als currículums és evident”, constata l’informe.
Aquest escenari lliga amb el de l’escassa formació docent. Malgrat que l’estudi està basat en la percepció dels mestres -i no en dades contrastades- més del 50% dels enquestats considera que no hi ha formació per a l’alfabetització docent. El 82% dels que ho implementen a classe es considera autodidacta.
__________________________
A posteriori, una aportació que ens fa Pilar Alfonso.
Situación de la educación en medios y la competencia crítica en el mundo actual: opinión de expertos internacionales
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.