L'odi a l'estranger, al foraster, ha estat, sempre causa de grans bestieses i de decisions sublims, de crims salvatges i de poemes preciosos, de sacrificis sagrats i d'abusos remuneradors. Hi ha moltes formes de patriotisme que no són sinó mera xenofòbia, perquè sovint els habitants d’una “pàtria” només arriben a sentir-se’n “patriotes” quan s’imaginen o es troben en fricció amb els veïns de la “pàtria” del costat. En qualsevol cas, l’estranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible, per a un patriotisme agressiu. Com que l'estranger sol ser, al seu torn, patriota del seu país i respecte a ell adopta una actitud semblant, la col·lisió resulta fatal. Tota xenofòbia contesta a una altra xenofòbia, ja que tots som "estrangers" per a algú. I de l'estranger, en fem un enemic: cada estranger és un enemic potencial. Només la moderna expansió del turisme comença a derogar aquest principi de vella prosàpia sentimental: ara el foraster se’ns presenta com a client. No sé si el turisme acabarà esmussant la xenofòbia: ho dubto. Les històries nacionals ressenyen llargues llistes de fets heroics perpetrats pels indígenes contra els estrangers, i amb aquesta mena de records els mestres d'escola eduquen els seus deixebles. L'aspecte oprobiós que poguessin presentar aquells fets queda automàticament cohonestat per la virtut del patriotisme. Monsieur Chauvin, és un animal perillós, però també una tranquil·litzadora reserva energètica. Personalment opino que tot això és més aviat deplorable. Les aparences del món actual acusen, si no una minva vertiginosa de la xenofòbia, sí una atenuació del seu risc bel·licós. Almenys en grans àrees del planeta, l'antagonisme que ofereix possibilitats d'esdevenir tràgic no és ja el de poble a poble, sinó el de sistema a sistema. Certament, en aquest nou pla es repeteix, si voleu en altres termes, el mateix fenomen: una espècie de "xenofòbia" de classes, amb una dialèctica nova, però no del tot diferent en les conseqüències. L'antiga xenofòbia, l'autèntica xenofòbia, l'odi a l'estranger, tanmateix perdura i perdurarà per molt de temps encara. Ni que sigui mentre els Estats tinguin escoles obertes...
Comenteu el text anterior de l'assagista valencià Joan Fuster, publicat per Edició 62, "El Cangur", número 41, dins del llibre Diccionari per a ociosos el 1978.
Apunt publicat al blog LLIMA (La Comunidad, 28 de maig de 2009. El país)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.