8 de gen. 2018

Nadal vers a vers: Jacint Verdaguer

CANÇÓ DE l'ESTRELLA
(Jacint Verdaguer)

Jo us mostro el camí.
Seguiu-me, Reis nobles;
sóc per reis i pobles
l'estel del matí.

Amb roba daurada
jo enfilo en l'atzurel
camí més pur
que hi ha a l'estelada.

Ròssec de claror
vaig deixant per rastre,
tinc corona d'astre
i aroma de flor.

Tres Reis tinc darrere
i un àngel davant
i a prop de l'Infant
un cel que m’espera.

Gemadet i ros
vostre Fill, Maria,
a qui semblaria?
A qui, sinó a Vós?

Apunt publicat en l'antic blog LLIMA (La Comunidad, 30 de desembre de 2010. El país)

Sobre l'autor:




7 de gen. 2018

Nadal, vers a vers: Joan Salvat-Papasseit

I per acabar aquest recull nadalenc:

Els tres reis de l'orient
Joan Salvat-Papasseit

Mai no he sabut sencera la més bella cançó:
una pluja d'estrelles
només l'estrella rua que
en sortir cau al mar
un vaixell se l'emporta
amarrada a la proa
i serveix de fanal
a uns corsaris d'avui si l'ocasió fa el lladre
i un anglès qui era al Caire
just arribat a temps
per a que li merquessin
i l'estrella es fongués enyorada
en el piltre de la seva butxaca
M'entorno al divagar:
Tres soldadets dels reis - baioneta calada
i cadascú en el ros un gallaret taronja,
qui diria que als tres els tinc d'ahir vesprada
tancats en el rebost per fer-los vida flonja.


Sobre l'autor:

- Viquipèdia

- LletrA i una selecció de Poesia.

Associcació d'Escriptors en llengua catalana 




_______________________________________

La mestra

Tornàvem a escola; s'havia acabat el Nadal.

El dia següent als Reis encara teníem vacances i gaudíem dels regals. Aquell era un dia especial. En el millor dels casos, els més afortunats ens desculàvem a jugar com si ja no ens quedara més temps per fer-ho i, en el deliri, arribàvem fins i tot a descobrir de què estaven fets els budells d'aquelles joguines que ens acabaven de regalar, d'aquelles andròmines que ens havien portat amb tant de sacrifici els Mags; els antics joguets quedaven un poc arraconats. Les pastes i pastissos, les llepolies casolanes de l'època, s'havien acabat o estaven a punt d'acabar-se; les mares les dosificaven perquè duraren totes les festes. La roba nova amb que ens havien obsequiat, tornava a la còmoda o a l'armari on esperaria millor ocasió per a ser estrenada.

En acabar el dia, l'ordre tornava a la casa i els pocs joguets a les caixes. Es feia de nit i, amb la foscor, ens venia un sentiment estrany: el fantasma de l'obligació i els deures inacabats ens queia a sobre com una pesada llosa. Calia acabar-ho tot i preparar-se la cartera amb els llibres per a l'endemà. No obstant això, en general, aquell no era cap fet traumàtic. El primer dia de classe de l'any es mantenia una certa il·lusió perquè tornàvem a veure els companys, estrenàvem llibreta i estoig o tornàvem a tindre la sort de trobar-nos amb aquella mestra que tant ens agradava...

6 de gen. 2018

Nadal, vers a vers: Joan Maragall

ELS REIS
(Joan Maragall)

Aquesta nit han passat
i han posat la mà als balcons...
Els somnis dels infantons
han granat.

Cap a Orient se'n van tornant
a llur reialme confús,
a regnar-hi tot pensant
en Jesús.

Heu sentit avui el cor
matinejador dels nens?
Heu sentit el rastre d'or,
mirra, encens?

__________________________


Sobre l'autor:

- Viquipèdia

- LletrA

- Biblioteca de Catalunya

Apunt publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad, 1 de gener de 2012. El país)


__________________________


Celdoni Fonoll recita "Els reis d'Orient" de Salvador Espriu.

5 de gen. 2018

Nadal vers a vers: Josep Maria Sagarra

El poema de Nadal
        Cant IV
(Josep Maria de Sagarra)

El camí ens ha portat a Betlem!
Xiscla l’alegria nova!…
Com hem vingut? No ho sabem!
Tampoc sabem si ho mereixem,
però som al davant de la cova!
Hem seguit els pastors dins la nit crua?
Tenim l’ull esgarrinxat
per l’estrella? Tenim l’ànima nua
de tota veritat?…
Ai, no és pas hora de confessió
que escorcolli la sang impia!
És l’hora del xisclet de l’alegria,
o, si voleu, és l’hora del perdó,
de l’oblit de la carn i la cançó
dintre la llum de l’establia;
perquè som criatures mortals,
i si hem caigut tres cops al dia,
i si hem jurat en fals,
encara ens queda al fons del fons
l’entendriment per a aquesta hora;
no estan cremats tots els racons!
Encara hi ha un nervi que riu
i el llavi esquerp es fa més viu
mentre el rampell del mal recula
i en mig la palla flamejant
l’alè del bou i de la mula
humitegen la pell de l’Infant!
El llavi esquerp, i el crit i el plor
no han oblidat nostra cançó,
que tot ho aviva i tot ho aclara,
i es va sentint el tendre so
de fa mil anys, de sempre i d’ara…
aquest so tan tan humil, tan de debò:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?…”

És l’alegria, la gran alegria
de veure que encara tenim per consol
la galta freda del Noi que somnia
i el ritme d’aquesta cançó de bressol!
És l’alegria de veure com passa
la trista sentència del full consumit;
i el llavi que espera i desglaça
el cos més eixarreït;
de veure que tot ho engoleix la barcassa
que mena l’oblit!
De veure que aquesta llampant caravana
on ploren i riuen cent mil vanitats,
de tant que demana,
no troba paraula pels llavis pintats!
De veure que hem anat adelerats
i que amb les ungles hem tocat l’arrel
de tots el pecats daurats
i el baf de les roses vives,
i només havem sentit
una mica més de fel
al voltant de les genives
i en el fons del fons del pit!

És l’alegria, la gran alegria
de poder escanyar amb les mans
l’horrible sornegueria
de tots els respectes humans!
De sentir aquest xiscle nou
de llengua de criatures,
de ser igual que la mula i el bou,
de ser de fang com les figures
que no es mouen ni se’n van,
ni els importa res de fora,
perquè tenen al davant
las pell nua d’un infant
que plora!

L’alegria de pensar serenament
que de tot el bagatge de la vida,
de tot l’orgull passat i present,
no hi ha res que ens crida;
no hi ha res que ens apagui la set,
ni ens ompli la mirada,
no hi ha res que ens escalfi aquest gran fred
de l’ànima descarnada,
i només aquesta mica
de cançó, aquesta musica
d’una Verge i un Infant
i un Fuster que la contempla,
té la força enlluernant
que no té tot l’or del temple;
té un sentit tebi i pregon,
que no té cap veu inflada,
ni cap ciència del món,
ni cap mitra encarcarada!

I aquesta cançó només,
estranya, anònima, lliure,
s’enganxa al llavi, després
de tant dubtar i tant somriure;
i ens dóna un deliri foll,
i sentim el cor com salta,
i ens fa doblegar el genoll,
i ens humiteja la galta.
I sense saber per què
aquest plor viu i serè
tot l’esperit ens amara
i anem reprenent el to
de fa mil anys, de sempre i d’ara:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?…”

En quin llavi de dona seria,
en quin lloc de muntanya o del pla
aquesta tonada floria?
Quina fou la primera que es trobà
amb la blanca melodia,
com una oreneta caçada amb la mà,
sense esquerperia?
Quina dona del meu país,
amb aire amorós i enyoradís,
vestida de sarja i esclop,
però amb una veu molt clara,
va cantar per primer cop
la cançó del Noi de la Mare?
Jo em penso que era de feixes foranes,
d’aquelles que van dur l’arada al puny,
avesada a sentir les campanes
una mica de lluny;
avesada a sentir el cop que pega
la destral que esmussa el fil;
i el cucut llaminer, que gemega
la segona quinzena d’abril.
Una planta de bona figura,
i una cabellera sense desgavell;
i a la pell de la galta la pintura
del préssec novell.
Tres passades de verd de fageda
li mantenien un to d’aigua als ulls.
Per les coses dels altres muda i freda,
gens envejosa dels graners curulls!
I aquesta dona del meu país,
sense cap esverament,
va trencar el seu viure gris
amb les estrelles d’un infantament…
I es va lliurar del pes
i va tenir el seu fill, sens cridar massa,
com les ovelles que no saben res
d’aquell misteri tan estrany que els passa.
I estava tan contenta del fill seu,
que per fer-lo somriure crida i malda,
i com si contemplés el fill de Déu
se’l mirava adormit a la falda.
I mentre que sospira, violenta,
per la finestra, guarnida de gel,
va entrar una mena d’alosa lluenta
que deuria venir del fons del cel.
I la dona guaità com fugia
la visió estranya, de pressa i corrents,
i va sentir un gran rampell d’alegria
que li cremà la blancor de les dents.
I es va sentir la llengua baladrera
de flautes, de ferrets i cascavells,
com si tingués al pit una pomera
amb totes les branques guarnides d’ocells.
I del desig de música fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l’infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?…”
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
La van aprendre les fulles de menta
i va enganxar-se al bec dels falciots;
al campanar les campanes movien,
poc a poquet, el batall tremolós:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare?”
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare?… “
canta la vela, que empeny el xaloc,
i el card que cruix i l’arjau que grinyola,
i el fum de pipa que engega el patró.
Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l’esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l’han sentida algun cop,
la volen dir i se’ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!

Quan ve Nadal, la cançó del miracle,
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben apretats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l’alè de la mula i el bou!

Sobre l'autor:

- Viquipèdia

- LletrA

- El poema complet el podeu llegir a In fernem land


___________________

4 de gen. 2018

Nadal, vers a vers: Josep Carner

CANÇÓ DE NADAL
(Josep Carner)

Branca rompuda pel vent espectral
-un dia plena de fulles i rama!-,
dóna’ns la flama, la flama, la flama
no de cap negra foguera del mal,
sinó la flama del foc de Nadal.

Tu, vent geliu, el que fibla i somica,
no véns amb rúfol missatge del mal;
cara a la llar fas un poc de música
en tot forat assajant una mica
els flabiols de la nit de Nadal.

Balba enyorança, nafrada recança,
vegeu: de nit els estels van mostrant-se;
ah, no us pertoca de caure al fondal,
sinó d’aprendre la dansa, la dansa
d’àngels i sants en la nit de Nadal.

Sobre l'autor:

Viquipèdia

LletrA

XTEC Biblionet


3 de gen. 2018

Nadal vers a vers: Josep Vicent Foix i Mas

Ho sap tothom, i es profecia
(J. V. Foix)

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d’albat,
Criden per l’ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d’escata
Quan crema l’arbre dels escrits;
Al capità d’una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L’or i l’escuma d’una mata
Clamen, somnàmbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.

El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l’Ajuntament.

El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d’aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l’autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s’han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l’era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.

La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.



Hi trobareu el poema complet recitat ací

O recitat per Celdoni Fonoll

Sobre l'autor:

- Viquipèdia

- LletrA

- Fundació J. V. Foix

2 de gen. 2018

Nadal, vers a vers: Guerau de Liost

POEMA DE NADAL
(Guerau de Liost)

La gent reposa
colgada al llit.
El llop no gosa
moure brogit.
D'un vell estable
mal ajustat
la llum eixia.
Fuig el diable.
La nit és dia.
Jesús és nat.
El bou recula
poquet a poc.
- Decanta't, mula,
per fer-li lloc -
Oh meravella!
Penja una estrella
de l'embigat.
Les profecies
són aquests dies
Jesús és nat.
La neu afina
xòrrecs avall.
Canten el gall
i la gallina.
Els àngels broden
el cel d’estrelles.
Els pastors roden
amb vestits nous
perdent els bous
i les esquelles.

Apunt publicat en l'antic blog LLIMA (La Comunidad, 2 de gener de 2011. El país)

- Sobre l'autor:

* Viquipèdia

* LletrA

* Enciclopèdia.cat